ACTUALITAT42 Barcelona

Actitud 42: David Nuñez

David Nuñez, de 42 anys, és estudiant de 42 Barcelona, pare, treballador, cofundador de la Lliga de les Pel·lícules Extraordinàries, i un bon exemple d’actitud 42. Ja havia tocat alguns llenguatges de programació abans i, tot i que el primer dia de piscina va pensar que era fàcil, no va tardar a adonar-se del repte que suposava, i dels llaços que es creen en l’adversitat. La seva relació d’amor-odi amb C no li ha impedit passar-s’ho d’allò més bé, i hem parlat amb ell perquè ens expliqui com es viu l’experiència 42 a través dels seus ulls.

David Nuñez

En David compagina els estudis a 42 Barcelona amb la seva feina a Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) i amb la vida en família. Era conductor del metro de Barcelona fins que una lesió el va forçar a passar a la banda administrativa i, un dia, va decidir començar a aprendre programació. Va topar amb 42 Barcelona en un vídeo de YouTube, va començar a buscar informació sobre això i, quan es va adonar que s’estava trobant massa espòilers, va decidir deixar d’investigar i llançar-se de cap a la primera piscina del campus barceloní. Per a en David, buscar-se la vida no és res nou. En els seus estudis s’ha retrobat amb la passió que sentia quan conduïa, i ha fet de 42 la seva segona casa.

Tenies algun coneixement de programació abans de llançar-te a la piscina?

Sí, C# i Java. Jo soc aquí perquè el febrer de l’any passat vaig dir: «S’ha acabat. Tinc temps, només estic de jornada parcial, així que ho aprofitaré i estudiaré». Vaig començar a programar en C# i em va agradar. Vaig començar un altre curs que em va servir per aprendre Java, i llavors em va sortir 42 Barcelona. Em vaig posar a mirar, a investigar, a veure els vídeos de Ramón Bitcoin (no és broma!)… Va ser un descobriment. I, quan vau obrir, vaig posar l’altre curs en pausa i vaig decidir buscar la manera de poder entrar a 42. Vaig tenir sort i m’ho vaig aconseguir arreglar a la feina, però, si no, m’hauria agafat una excedència: estava decidit a entrar-hi.

I va valer la pena?

M’ho vaig passar bomba. La idea que 42 et canvia la vida… Pregunta-li a la meva dona. Et dirà: «Ha tornat tarumba». Va ser molt guai. Va ser-ho, i ho és. Però la piscina va ser una experiència espectacular. I el més divertit és que ho va ser des del primer moment, saps? Va ser veure el vídeo d’en Ramón, investigar una mica i dir: «Jo he d’entrar aquí. Després, ja veurem». Però jo crec que és això: tenir la il·lusió, tenir les ganes i que no et faci por. És tirar-te a la piscina, mai millor dit. No saps què passarà, i la gràcia és que no ho sàpigues.

Recordes quines sensacions et vas emportar a casa quan vas tornar després del teu primer dia de piscina?

Quan en vaig sortir el primer dia, recordo que vaig dir «Bah!, doncs això no és tan difícil com pensàvem». El primer dia (t’ho juro, eh) vaig arribar a casa i també li ho vaig dir a la meva dona: «Com ha anat?» «Molt bé, espectacular, tot i que és molt senzill». Però bé, no va durar gaire. Unes 24 hores més tard dius «bé, espera…». La piscina ens iguala a tots en qüestió de dies, i aquesta és una de les parts interessants.

[En directe: la gent al Clúster comença a aplaudir, i en David diu: «Algú ha tret una bona nota… no s’ha de perdre aquesta bona tradició!»]

Quin ha estat el repte personal més gran al qual t’has enfrontat des que ets estudiant de 42 Barcelona?

El més difícil és compaginar la vida personal amb 42. Ara, al Cursus, des de casa pots avançar coses (jo ho faig), però on realment avanço és aquí… encara que ho ajorni molt. He estat dies llegint l’enunciat d’un projecte i buscant informació, i avui, al campus, estava parlant amb una companya i quan m’ho ha explicat ella, he fet: «Pshhh! [gest d’explosió de cap] Uau! Ara sí. Ara ho entenc». I clar, a casa teva no hi ha aquest peer to peer. Hi ha vídeos de YouTube, llibres, hi ha moltes coses, però no hi ha res com aquest peer to peer. Hi has de ser. O, almenys, tenir un grup de persones que si, pel que sigui, no vens o un company o companya no ve, et reenganxi.

El repte més gran que tenim és compaginar feina, estudis, família i altres. Cada feina és un món i cada casa és un món i també s’ha de venir a 42. Però s’hi ve a gust. Ostres, jo vinc a 42, i hi vinc a gust. És una cosa que jo sempre he valorat molt en tots els àmbits de la meva vida personal i laboral. No he anat mai a desgrat a treballar. Mai. Llavors, si aquí hi vinc igual de gust que quan anava a treballar abans de lesionar-me, doncs és un bon senyal. Et canvia el caràcter, et trobes millor, estàs més content, tot és bo. Jo trobo que soc molt més feliç que abans des que va començar la piscina i soc al Cursus. Tinc un altre projecte, tinc una altra idea de futur.

I el moment més divertit?

Han passat moltes coses i hem rigut moltíssim. Per exemple, el dia que l’Oktorok ens va desafiar a fer «l’estàtua de sal» (tots al Clúster s’havien de quedar quiets alhora, si no, t’esborrava la sessió) i algú va posar un vídeo a l’ordinador que deia «Oktorok, Oktorok», i em va entrar un atac de riure i no em vaig poder aguantar. I em va esborrar la sessió, encara rai que ho havia pujat tot a Git. Després, vaig pensar en ell a les 3 del matí quan ho estava recuperant tot, però vam riure moltíssim.

O quan vam convèncer en Jaime que l’Ana, abans que ell la conegués, era [censored]. I vam modificar amb l’“inspeccionar” el número de [censored], i vam posar que en teníem 100, i li vam dir que si anava cap a l’Ana i li deia “patata” a l’orella, li reconeixeria que era [censored] i li donaria 100 [censored]. I s’ho va empassar, va anar cap a l’Ana i li va dir “patata” a l’orella, i ella va flipar molt, i a partir d’allà vam començar a tenir més relació. El [censored] ha donat per molt de troleig. Però no ho pots escriure, perquè si no, no podrem trolejar als nous.

I el dia que l’Aitor va portar la guitarra. Estàvem programant i, mentrestant, l’altre tocava la guitarra allà, al seu rotllo absolut, i semblava un conte de Tolkien, anava sonant una música rotllo èlfica i tots aquí estàvem de bon rotllo programant, una meravella.

Hem rigut molt, ho hem passat molt bé. Simplement veient el codi d’algú i que et digués «això està malament», de vegades ja et feia riure.

Jo m’ho he passat bomba, m’he divertit com un nen. Com no em divertia des que anava a l’EGB. No hi ha hagut diferències entre les edats, que de vegades fa una mica de por, oi? Bé, jo també soc així, un guillat, però no he notat cap diferència entre un company de 18 anys i un altre de 50. I hem rigut molt els uns dels altres, però també hi ha hagut aquest bon rotllo i aquest respecte que ha molat. I això també ha fet que ens avinguéssim i riguéssim moltíssim. De vegades, t’has d’apartar del monitor un moment i veure què està passant, aquell moment també és important.

Sent ambiciós, com et veus d’aquí a 5 anys? I d’aquí a 15?

No ho sé. Aquí hi ha la gent que vol fer ciberseguretat, i la que vol fer big data. Però hi ha tantes coses pel mig, que ves a saber. Jo, ara, aprendré. Crec que estem en un procés de descobriment. De moment, no em plantejo res més que, quan arribi el moment, descobrir-ho. Continuo endavant i, mentrestant, vaig provant altres tecnologies, per tafanejar. Crec que tiraré més cap a quelcom relacionat amb sistemes. Quelcom relacionat amb ciberseguretat o sistemes purs i durs… Qui ho sap?

On em veig d’aquí a 5 anys? Espero que havent acabat el Cursus. Després, no ho sé. Fent alguna cosa que m’agradi, això segur. La fase de fer les coses per obligació ja ha passat. Serà quelcom relacionat amb 42, amb la programació, amb sistemes, amb electrònica… però quelcom que m’agradi.

En 15? Tampoc ho sé. M’agradaria emprendre amb un company. Aquí hi ha moltes idees. Jo sempre he estat assalariat. Hi ha dues coses que sempre m’han agradat: la responsabilitat (o sigui, liderar un grup) i, a part, m’agrada molt ensenyar. Les coses que aprenc m’agrada ensenyar-les a la gent. Potser… formador? Staff? O muntar alguna cosa amb algun company relacionat amb això, amb sistemes, telefonia TI, ciberseguretat, qui ho sap. Jo crec que per la manera de treballar i d’aprendre, com que t’estàs buscant la vida per tu mateix i amb l’ajuda dels teus companys, l’emprenedoria és una de les sortides més clares a les quals et pot portar. Pot ser que surti bé o malament, ja ho veurem. Però potser sí que molaria. Ser amo del teu temps i de la teva feina.

Dels esdeveniments, presencials i en remot, celebrats a 42 Barcelona, quin o quins t’han marcat més o han estat de més utilitat i per què?

Dels esdeveniments que hem fet, jo em quedo amb el Dia de la Nena i la Dona en la Ciència. Va estar molt bé, perquè hi ha coses que no coneixes i, quan te les explica algú que les ha viscut en persona, t’adones de coses que no has vist perquè no les has viscut. Va estar molt bé veure el punt de vista de diferents dones sobre el tema, va ser enriquidor.

Sent el dia de la dona i la nena en les branques STEM, la majoria dels que hi vam assistir érem homes. Potser va ser més enriquidor perquè no ho havia viscut, no en tenia ni idea. Jo vaig veure 42, em va agradar i m’hi vaig apuntar. En cap moment vaig pensar que això no era per a mi.

I ens trobem còmodes per parlar de qualsevol tema, això també és important, hi ha molt bon ambient.

Mirant enrere, què li aconsellaries al David del primer dia al campus?

Jo li recomanaria que s’organitzés per poder venir tant com fos possible. Després, que aprofiti el temps o no ja serà una altra cosa, però que doni certa prioritat a venir, i a ser al Cursus. A la piscina, li diria que mengés millor i descansés tot el que pogués, però… si ho fessis, tampoc no seria la piscina! Jo no canviaria res del que vaig fer, no em donaria cap consell. Vine aquí, deixa’t anar, fes el que et doni la gana.

I no prejutgis. Perquè tothom té alguna cosa. Aquí, el que semblava més despistat i que no s’assabentava de res, és el que després t’acaba donant una lliçó al C. I, en canvi, la persona que més en sabia quan va entrar, pot ser que al cap de dues setmanes ho deixi perquè no dona de si. T’has de treure aquesta idea que tenies de com és la gent i aprendre de tothom. Tothom té coses per ensenyar-te, encara que tinguin 18 anys. Que en tinguis 50 no vol dir que hagis viscut ni més ni menys. Aquí flipes amb la gent.

Tothom té prejudicis, però com més aviat te’ls treguis de sobre, millor, perquè et perdràs gent que t’ensenyarà moltes coses. I es creen llaços. Quan entres en un grup de gent i es crea un nucli dur com el que acaba al final de la piscina, mola. Perquè aquestes relacions duren, saps? Aquí hi ha gent que ja puc considerar que són amics, i això no passa habitualment en vint dies coneixent una persona. Quan acabes, els trobes a faltar! Quan arriba dilluns i tornes a la teva vida normal, dius «bé, i ara, què?». I ser aquí, ara, que m’ho puc combinar i vinc cada dia, és… el teu lloc. Jo ho sento com que és el meu lloc, és on he de ser, i ho porto bé.

Tres paraules o conceptes amb els quals descriuries 42 Barcelona:

Canvi, companyonia, tupper.

Benvolguts reclutadors, si voleu saber més coses d’en David, aquest és el seu perfil a LinkedIn.